Verd Euskadi

Hi ha el blau cel i el blau marí. El marró cafè amb llet i el blanc nata. Hi ha el groc mantega i el groc mostassa. El vermell maduixa i el rosa gelat de maduixa. El gris ciment, el morat cirera, el verd festuc. I, després, entre tots ells i destacant gràcies a un no-se-què que el fa colossalment seductor, el verd Euskadi. El verd Euskadi no es descriu, no s'explica; s'olora, s'observa. Es palpa amb el palpís dels dits quan acarones la gespa on fas la becaina. Es devora amb els ulls mentre estàs dempeus i amb les mans enfonsades a les butxaques, badant amb l'entorn. S'ensuma quan el vent te'n porta no l'olor però sí una fragància que, si convé, mig te la inventes (i no passa res: aquest verd en concret fa que et sentis legitimat per fer-ho). Probablement no és excepcional, però, això sí, el verd Euskadi es fa pregar. De tant en tant vol capricis que demanen generositat, com ara un abril amb vint-i-set dies de pluja. I és per tot això que, si se'n té l'oportunitat, no gaudir-ne seria un error imperdonable. 

Bat de beisbol

Tu, que tens per objectiu vital passar desapercebut. Que ets amant de la discreció i del poc soroll. Tu, que mai t'has encarat amb ningú i que sempre has paït tot sol els moments d'impotència. Tu, que t'han hagut de trepitjar descaradament perquè comencis a fer-te respectar una mica. Tu, que mai has suportat els crits ni les escenes de patiment físic. Tu, que t'has sentit un assassí quan has trepitjat la poteta del teu gos i que li has demanat perdó com si fos un humà més. Tu, que anheles poc més que la manca de problemes, que en tens prou amb viure en pau i harmonia. Tu, que mai t'has considerat prou per dir res a ningú. Tu, que ets del tot pacifista i que tens un tarannà tan tranquil que el cap mai se t'aguanta del tot dret, no pots evitar, després d'un mes despertant-te entre trepants i cops de martell que vénen de les obres del pis de dalt, buscar un bat de beisbol i fer una visita als paletes. 

Gaudir-ne mentre duri

Badar mirant com la Coca-Cola, en abocar-la al got en forma de tub, bombolleja i s'esmicola entre els glaçons i la llimona, i no pensar en què farem quan deixi de ser l'hora del vermut. Ensumar tan intensament com ens sigui possible l'olor del cafè mentre la cafetera treu fum, i no calcular els minuts que falten perquè el metro ens passi a recollir. Enfonsar els peus a la sorra, remoure els dits i obrir els pulmons davant l'aigua salada, sense recordar-nos els mesos que falten -encara- per l'agost. Llegir voraçment tres mil pàgines, si convé, sense ni tan sols plantejar-nos si el final de la novel·la estarà a l'alçada del renom de l'autor. Agafar un bolígraf i un full blanc amb l'impuls que surt més netament de dintre nostre, amb la il·lusió que fa fer les coses sincerament, i no pensar en com ni en quan posarem punt i final a tot allò que escrivim.